T´he trobat en mi! (Aude)

Per fi!! no és ningún conte (o potser després shi converteix). Vaig veure aquestes ulleres amb gorru i no vaig poder evitar dir: eh! feu-me una foto! Quina felicitat! M´agrada rodejarme de gent bona, empaparme de somrriures i adonarme que després jo els hi puc passar a un altre! (i a vegades els puc sumar!) És la pluja dels somrriures! Mai tels quedis dins teus perquè es moren. No son dèbils, són sensibles i si els manipules es fonen. Tenen un gust com de sucre de chuche. El primer cop que s´en va veure un va ser es una caverna. Era una nit trista i grisa on només un colom poruc tenia els ulls oberts. Aquest colom tenia por de tancar els ulls i somiar que no tenia por, i despres despertar i adonarse que la por no havia desaparegut. Però aquella nit estava molt cansat perquè havia volat molt per dins de la caverna, ordenant i jugant amb totes i cada una de les pells de serp que col.leccionava (li feien molta por les serps també. I li provocaba una sensació de valentia quedarse les pells i jugar amb elles.). Li van comensar a pesar els ulls i es va intentar resistir però de cop va despertarse volant en un cel d´un sol carril. Podia veure (encerclat amb boli vermell) on havia d´anar. I quan hi arrivaba, apareixa un altre check-point en la mateixa linea recta. Es va passar així una eternitat...En cada check-point tenia una petita satisfacció però sempre era la mateixa (200 gr de satisfacció i 150 metres de energia, cal dir que entre check point i check point hi havien 150 m, sino no te sentit tota la historia). De tant en tant veia orenetes que giraven i giraven, de cop baixaven enpicat, de cop pujaven i quan es cansaven paraven en un arbre de tronc blau i fulles turqueses (que tenen un gust aspre que només els hi agrada a uns cucs que avans de ser cucs son papallones). De cop, com que estava mirant a les orenetes, va despistarse i no va passar per dins del cercle vermell. No tenia energia. Va comensar a caure i a caure. Les orenetes, que es riuen de tot, van anar a volar i riure en picat acompanyant en la caiguda al colom. El colom va treure energies de un pot que li havia regalat un cuc que un dia es volia menjar però el cuc li va plantar cara i li va dir que això no sels hi fa als cucs que saben tocar l´oboé. Amb aquesta energia va aconseguir obrir un ull. I va veure mil somrriures al seu voltant. Un d´ells se li va ficar per lull (no fa mal, al principi plores una mica però es per questions químiques em sembla) i va arribar fins el bec. El colom seguia caient i caient però ara somrrient. Va obrir les ales (no sap com) i va planejar fins a aturarse sobre d´una pedra amb molsa molt toveta. Sol. Però somrrient. I la claror es va comensar a convertir en foscor...era dins la caverna. Va sentir un soroll. Es va tornar a reconeixer a ell mateix (per poruc). I de la máxima foscor de la caverna va sortir una oreneta que shavia perdut. El colom no va poder evitar somrriure encara que la oreneta estigués trista. Aquesta estranya situació que sembla cruel va resultar una empenta pel colom per ajudar a la oreneta. Li va ensenyar la sortida i la oreneta va sortir rapíssim cap a fora sense donar les gracies ni res. Però la oreneta estava molt molt agraida. El que passava es que li feia molta vergonya que l´hagués vist el colom amb por. El colom ho va anar intuint perquè la oreneta li feia regalets així com qui no vol la cosa (com si fós casualitat). El colom es va adonar que tothom pot tenir por i que no shavia de sentir sol al tenirla encara que lhagués dafrontar sol. (Però tampoc se li va treure la por al saber que tothom en tenia. Però sho va prendre amb més calma)

:)