martes, 7 de julio de 2009

Chapets!

Y se acabó. Hubo tiempo de despedida. El miedo se convirtió en ganas. La noche de locura acabó en llanto. Y llegó otra vez el vacío. Meses antes de ir a Wien escribí lo siguiente sobre el vacío:

Vacío, tienes hambre.
Nunca habias sentido nada igual y te asustas
pero tranquilo, es instintivo llenar ese espacio
que te ha robado el tiempo.
La vida son dos dias y esta es la noche del primer dia.
Cuesta saciarte con tan pequeñas dosis de luz pero escucha:
El cielo no está tan arriba.


Cuando se nace se tiene que llorar. Todo se fué. Todo? No. Yo no. "Are we still the same?" (Tripdash - I'm not the artist). No...yo no.

Gracias por seguir mis aventurillas. Habrán más.

miércoles, 24 de junio de 2009

Último dia en Silberball (la agencia)

Hoy me he levantado confundido de verdad. Ayer salí de trankis a tomar algo dónde hice el concierto (debia ir a buscar mi guitarra aún) con mi super companyera de piso: Isa! Cojes la bondad, le enganxas unas patas, unos mofletes, una sonrrisa, le haces una rasta (le hize una ayer!!) y el resultado es ella. Bueno, pues me he despertado oyendola irse. He tenido la sensación de estarme despertando de la siesta. Nunca me habia pasado. Es muuuuy raro. He sonyado que se me enrredaba un alambre en los dientes...un poco desagradable pero quando he conseguido quitarmelo (en un claustro, jajajaj!) ha sido una sensación de limpieza muy grande. Y he pensado...pues manyana vuelvo a enrredarme los dientes. Sisis. Aquí en viena casi no he sonyado (todo ya era un suenyo :) pero entre ayer y hoy me lo he trabajado. Ayer sonyé que iba por un campo i me encontraba un aujetito-tuberia vertical. Ahí estaba escondida una ardilla boca abajo. Acerco la mano para tocarle la cola i la tia se deja caer hacia al fondo. Pobre...entonces tengo una gran idea: claro, si tiro agua, flotará y la podré salvar. (teniendo en cuenta que es una tuberia...no tiene mucha lógica. pero para mí la tubo!). Pero no...me parece que la maté...bueno, no supe nada más de ella. Yo creo que esta viva, no? si es una tuberia, ya encontrará la salida! No es tonta (yo no quiero que lo sea y como es mi suenyo...). Entonces levanto la mirada y veo a su hijito y me acerco a cojerlo. Voy con cuidado por si me muerde pero no lo hace. Va saltando con gran independencia. De golpe, estoy en casa. la ardilla me guia hasta mi habitación donde esta durmiendo mi hermano en la litera (...). La ardillita se detiene y de golpe se empieza a inchar como un globo...pero que haces ardillita! que vas a estayar!! paraaaaaaaaaaaa! y la tia, se desincha, se va y yo también del suenyo. Lo primero que hice al despertarme es buscar la interpretación de: ardilla i globo

Ardilla: Pronto harás nuevos amigos y serás feliz en su hogar.

Globo: Soñar con globos indica que sus esperanzas para lograr el amor pueden sufrir un contratiempo. Globos en los sueños también representan la arrogancia. Tal vez tienes una opinión demasiada creída sobre tu mismo. Si un globo explota en su sueño, simboliza un objetivo o sueño no realizado y también puede representar el estrés en su vida.

Fiiiu. Ya me he montad mi interpretación. Dejo de ver a la ardilla madre (amigos de cantoni) y consigo una independiente (los 15 vasquitos que me han invitado a su casa!!). Buf, lo del globo ya es mas personal...El otro dia Isa me dijo: Javi tienes miedo de las relaciones...Y me quedé tieso...Y tú como lo sabes?Lo sé y punto. La arrogancia la utilizo para compensar. Es para encontrar el equilibro. Necesito estirarme por ese lado pk por el otro lado hay mil miedos que tengo que arrastrar. Vamos a pensar que soy el más fuerte. Lo que me tranquiliza es que el globo no estaya. Voy a ser el más fuerte! jajaja (pero no tengo un gato para acariciar mientras me rio...pero sí un perro que veré de aquí dos dias!!!!).

Y no he explicado lo que quería explicar...se me va...

Pues lo que queria explicar era mi último viaje al trabajo. Solo lo numeraré:

1. Levantarse pensando que era una siesta
2. Acordarme del suenyo
3. Las 10:30! (entro a las 9)
4. Ducha
5. Grabar las fotos del concierto para los del trabajo
6. Salir en un dia gris
7. Play CD: "After the fall - Fort Orange"
8. Tramvia 43
9. Llegar
10. Instalar virus...aaaaaceptar! (jajjaj, no este no)
11. Son las 13 y de momento solo me he dedicado al blog y al facebook

Viaje xú xú! a Eslovenia!!!

video

Per fi he acabat d´editar el video. Són unes 600 fotos en 4 dies. 24x4 són 96 hores...600/96 es 6,25 que això és una foto cada deu minuts. Són d´aquets calculs que fa grácia fer-los però que sajusten ben poc a la realitat. Com el Josmar. No, espera...el Josmar no es cap calcul...ja paro. Espero que disfruteu el video! Es ben curiós (amb la mà fregant la barbeta i fent "cara de mhm...") perqué le editat tot a la feina quan no tenia feina. De cop em trovaba en moments que ja no sabia que buscar a internet i em comensava a emprenyar (em sona a telaranya aquesta paraula...) però de cop m´iluminava i em deia a mi mateix: doncs fique´t en serio a fer coses per tu. Total, justament aquests dies que no em donaven cap feina, eren els que sortia més tard. Deuen pensar...aquet tiu...es mooooolt estrany....Doncs sí! Faig el que em fa sentir bé! L´altre dia vaig tenir unes paraules curioses (mhm) amb una amiga:

- k no puedo mas irene...k yo soy mas lasai (es trankis en vasc)

- No creo q te estuviera pidiendo nada imposible...
Q se q tu puedes!

- tu tienes más fuerza y más pasón, lo mio solo es locura...

domingo, 21 de junio de 2009

Mailbox


Una mañana aparecieron unos cuantos buzones rotos. La organización nos pidió dinero para repararlo pero Nahia dijo que ni hablar. Que nadie de nosotros habia sido. Es bastante estupido romper tu propio buzón. Al mismo tiempo (ahora no entendereis de que hablo) yo me enteré que los Routers (jajajaj, Router!) de toda la comunidad estaban dentro de nuestro casa. Que como me enteré? Pues pk tengo un router en mi habitacion y un dia necesitaba el enchufe para ver una peli y lo desenchufe. Al dia siguiente oí a mucha gente que se quejaba de que a la noche anterior no habia tenido internet. No veo ninguna relación directa... Con Nahia estubimos pensando qué partido sacar a ese poder. Analizamos la situación: tenemos un buzón roto y el control de internet. Hay que tener en cuenta que internet es una herramienta básica para un Erasmus o Leonardo. Sin ella...no se puede fardar de vivencias. No puedes decir a tus amigos: eh! que esto es brutal, venir! Bueno, con estos dos ingredientes ideamos una campaña. Nos hacia mucha gracia amenazar con cortar la conexión y el buzón era la escusa perfecta. Y así salió la idea de buscar un culpable. Escribe o dibuja el culpable. Lo gracioso está en las condiciones de abajo: 

- Todo el que viva aqui debe responder o dibujar algo
- Esta información será enviada a "la casa de las mariposas" (es un invernadero de mariposas en viena) para estudiarla
- Si no colaborais con nosotros en 3 dias, el banco de austria cortará la conexion de internet

Firmado: "la casa de las mariposas" "bank austria"

El resultado fue (a parte de un momentos muy graciosos): alguna que otra poesia, acusaciones sin fundamento, goku, ich, una mariposa...pero hubo un empate entre el director Gabriel (el que nos pedia dinero para pagarlo) y Natalie (el nexo entre Gabriel y Nosotros). 

Pim! Pam! Pum! ...desmallao...




El pam y el pum han ido demasiado juntos. El sabado se fueron Maria (companyera de locuras (como saltar al publico en el concierto de la Vela puerca o organizarme un concierto) y viajes improvisados), Idoia (la típica con la que te metes mucho con ella pk es muy bajita...te cojo los palitos de arriba de la estanteria?jajaj) y Hodei (hodeixu! el atípico buenazo que no pisa ni una flor. A veces peca de eso. Pisame Hodeixu! i date el gustazo). PAM! Y hoy se han ido los dos últimos vascos: Oscar (el hombre de las dudas) y Nahia (mi companyera de piso. Una domadora de depredadores. De esas que dan miedo al principio y es mejor tenerlas de tu lado...y al final te das cuenta de lo sensible y insegura que puede llegar a ser. Muy tierna. Muy ama. Ama de mama (es como llaman los vascos a las madres)). PUM! Y nos quedamos sin vascos. Es muy raro. Toda la gente que estaba cuando llegué y me recibió, ya no está. Soy el veterano. Me he artado a despedir a gente. Cada vez he montado una despedida más gorda. A los primeros 15 vascos que se fueron les hicimos unas camisetas con platilla y espray que ponia: "Estoy Wien 2009" y a estos últimos les he hecho un concierto en un bar. Muy bonito. Durante todo el viernes no comí nada de los nervios. Idoia (la que siempre se mete conmigo) estaba tan nerviosa por mi que rompió 3 vasos y un plato al fregarlos...Y lié a todo el mundo para fabricar cd's. En el concierto recaudé 120€ (entre cd's a 3,50€ y lo que me racaudo mi jefe(que apareció disfrazado de jeviata, jajajaj) que pasó la gorra. Con ese dinero nos pagamos la noche y aún puedo pagar más noches. Fueé una noche para recordar. Solo digo que acabé firmando autografos incluso en un pecho...Hodeixu grabó todo el concierto. Ah! per cert tomás! el teu missatge em va arribar a mitja cançó. vaig parar de tocar i mel vaig llegir, jajajaj. quin riure! va ser momentazo. 
     Ayer llegaron 2 chicos y dos chicas de cordoba. Ahora vivo en el sur. Pero cuesta volver a ser un turista...cuesta ir a perderse, a descubrir de nuevo...Última semana. Y como me despido yo a mi mismo?Pobre isa... (es la otra companyera de piso sevillana, una niña que empezó a trabajar a escondidas de sus padres a los 15 años de locutora en una radio para poder salír de su barrio. Cosa que decian sus profesores de la escuela que era imposible salir). Ahora le toca a ella despedirme. Y peor Natalie (que trabaja en la organización y ve venir y irse a todo el mundo. Pero también tiene casas en todo el mundo :)

miércoles, 10 de junio de 2009

Ljubljana













Resumiendo muuucho: 6 horas de tren, 3 horas buscando hotel, una companyera que se volvió loca, un servidor que encontró un pajaro (jajaj, es una expresión alemana para decir que está loco. Justo hoy he traido un pajarito, que aún no sabe volar, a la agencia. Se lo encontró Nahia y hoy no lo queriamos dejar solo. Su jefa nos lo quiere quitar pero no podrá. Hoy me lo llevo en el hombro a pasear por el parque. Que vea mundo!). Bueno. Hoy no estoy muy inspirado. Ljubljana es la capital de eslovenia. Una pequena ciudad en un valle pequeno. Casi siempre tiene nubecitas pk esta en un valle. valle? valle. Nos contó Alexandr (un chico que conocimos allí) que hace como 4 anos no habia ningún hotel y ahora se esta explotando mucho la ciudad. Hay mucho que hacer. Mucho movimiento cultural. En auge (augenia=desequilibratous). Hay muy buen nivel de vida y ambiente totalmente mediterraneo: terracitas, sol, chipirones... Casi no hay policia. Te pueden matar en cualquier sitio pero queda feo. La gente que conocimos tenian la mente super abierta con muchas ganas de que les conocieramos y de conocernos.
Fuimos hasta ahí con Maria (que me ha invitao en julio a aprender a hacer surf en Zarautz!) para ver a Gollywog (www.myspace.com/golly) una banda de hardcore-punk que conocí un dia buscando en el google: banda hardcore que canta una chica (wine?) y apareció esta. Me encanta. El concierto era en un pueblecito perdido, en un bar manolo. ANECDOTA! salimos del hostal del pueblecito (Dolenjke Toplice) este para ir al concierto y nos viene una furgoneta, se para, y una chica me pregunta (en ingles): donde esta el bar manolo? i yo...quita mono! dejame pensar...pero si sois...gollywog! como *"'&$§" no sabeis donde es! yo he venido de muuuuuuy lejos. jajajja. que bueno. A partir de ahí nos invitaron a todo (consequencias...mf...subir a cantar? tener que meter los pies en el rio?). Majetes! Nos trataron como reyes. Flipaban de que les conociesemos y hubiesemos ido asta ese pueblecillo a verlos. Nos invitaron a su casa a dormir pero ya teniamos el hostal cojido. una pena. y se me acabó la bateria de la camara...imposible recordar el resto. jajajaj! Pero maria, el dia siguiente, sacó su camara y nos volvimos a ljubjiana. Allí dormimos otra noche y a la manana desayunando, conocimos a Alexandr. Un esloveno enamorado de su ciudad. Le preguntamos un sitio para alquilar bicis y el tio nos hizo de gui todo el dia. TODO. Fue increible pk nos llevó a los sitios que a él le gustaban. No a los turisticos. Nos ensenó el parque que le gusta mas para leer, donde le gustaria vivir en un futuro...Nos dejó en la estacion de trenes i pa casa! Rara la sensación de volver a casa i que tu casa no sea tu casa...Rarete. (y pk escrivo en castellano?)

jueves, 4 de junio de 2009

Es ist ein Traum?


Ja han pirat els italians. Dissabte s´envàn els Vascos. És molt estranya la sensació. Tots volem parar el moment pro tenim data de caducitat (segurament per això tot és tant inténs). Això, exactament l´esperit d´exprimirnos al màxim desapareixerà (però segur que apareixerà a un altre lloc amb una altre gent). No es Wien, no serveix de res quedar-se arrelat aquí. Si d´aquí uns anys torno aquí, ja no hi haurà res. Pluf! Cadascú a la seva realitat però amb 20 cases més on ser acollit. No estic trist però als Vascos s´els veu nerviosos i fa por...jajaja.
La foto es del sopar que vaig fer de benvinguda a casa meva (sisisi, m´el vaig fer jo). D´esquerra a dreta: Diego i Salvo (antics companys de pis italians), Lara (Santander), Isa (Sevilla, companya de pis), Irenilla (Poder Vasco), Nahia (Matriarca Vasca companya de pis), Mikel, Inigo, Maria, Inaki (Vascos). És una enana representació dels que som. I la habitació que entra llum (a lesquerra!) es la meva!
Encara he dexplicar el viatge a Ljubljiana, La visita de la familia...Buf! es que hem tingut cumpleanys i m´he dedicat a organitzar jocs i fer pegatines i coses de flipat. moltes...que també les hauré dexplicar pk n´hi han de bones.

jueves, 28 de mayo de 2009

No olvido! pero hay muchas cosas más!


Muchos se preguntarán...¿pero que le pasa a este tio!? ¿que ya no hace fotos de cosas que le recuerdan a gente? No ha sido nada pensado.  Creo que es algo normal. Los primeros dias, al sentirme solín (violín, rele-ring (compañia de mi movil)) buscava cosas que me recordasen a gente para sentirme más cerca de casa y menos rele-ring (jaj!). Al irme haciendo un hueco aquí y encontrarme muchas cosas bonitas y a mi mismo, creo que es momento de crear recuerdos, no buscarlos! (aunque seguro que aparecen quando menooooooooos teeeeeeee looooooo espeeeeereeeeessssssssss.........
- bu! 
- ah!
- que no hombre, que era broooooma! que no soy nada que te recuerde nada! 
- ...seguro....? 
- segurisisisimo, solo soy una mancha en el suelo
- ya pero eres...eres muy grande!
- ya, pero no por eso soy más importante
- aaaaaa....seguro?
- que sí, en serio te lo digo, soy irrelevante
- vale vale, bueno pues.... que vaya bien
- bueno! dos besos, no?
- es que tengo un poco de prisa
- hay, que rancio eres, si no es ni un minuto
- que no, que no, que me tengo que ir, lo siento
- mira, con el tiempo k estamos gastando, ya me lo hubieses dado
- (que pesada la mancha esta) Anda! que se me escapa el camión de colgadores pequeños, de esos que se enganxan con pega a la pared sobretodo en la cocina y que solo venden al mayorista en el centro comercial "Timoteo Arélio"!)

Vaaaaaaaaaale desfogao. :) . Poco trabajo el dia siguiente de ganar la Champions! Pues esta tonteria la tuve cuando llegamos a Ljubljana. Esas 6 horas de tren hicieron que al llegar no pudiese evitar lanzarme a abrazar una "boletaa!" de esas (si del, si :). No os podeis imaginar lo gustosa y suave que era (no podeis, seguro que os pensais que estava sucia, olia mal y se me metió una rama punzante por la oreja, pero no!) Creo que podria dormir i todo. Aquí no se me nota mi acento catalán al hablar en castellano. Andale! Andale! (¿?) Calma...

lunes, 25 de mayo de 2009

Big Mac - Big King

Ayer en el tren de Ljubiana a Wien (6 horas) me di cuenta que hace un ano que no como ese tipo de comida. Desde que fuí a Londres y me sentó fatal. Seis horas dan para muchas refexiones de esa índole (índole, índole, guaka guaka!). Solo eso.

martes, 19 de mayo de 2009

Domingo en la casa de campo (Schönbrunn)

Doncs sisi! La Sisí emperatriz tenia una casa de campo per desconectar d´una vida tant estressant. La superfície de la seva casa de campo és com tot el centre de Wien.
"No passa nada, cada uno tiene sus cosas Chals."
Eduard Pi Garcia

Te mil jardins, amb "arbustos boleta" (que no vaig poder evitar abrasar).

Tinc feina! I creativa! després segueixo.

Ra-ra-ratíula! (tots!)

Em canvio de casa! Fa poc van venir dos nois de Santander. Als poc dies, a un d´ells li va sortir feina i va marxar. A la setmana al segón li va passar el mateix. I com sóc un esquirol que rumia i rumia, vaig pensar...si eren dos que dormien en una habitació... i sen va anar un al poc temps...Va quedar un sol...i si aquet, a la setmana, s´en va anar...sense tenir en compte el temps que van ser-hi i les torrades que esmorzaven cada matí...puc deduir...que...ara els dos estan junts?...mm....no...no té perque...mm...ho tinc!...a no...mm...ehm...ah! yasta! hi ha una habitació buida! yiiiiiija! És una habitació doble buida per mi en una casa amb un menjador enorme, amb dutcha al lavabo (que estrany) i rentadora! El pis té dues habitacions dobles, la meva i una altre on hi ha una noia vasca i una altre sevillana. I després hi ha una habitació individual que es un zulaco on no hi ha ningú. Ahir (s´escriu així?) a la tarda vaig fundar un Comando Vasco que m´ajudarán avui amb la mudansa. Hem de traslladar el matalas també per qué els d´allà són néfstos (sisi, néfstos). I que suposa tot això? Doncs que qui vulgui venir té un racó molt comfortable a la meva habitació o al zulaco. :)

jueves, 14 de mayo de 2009

Tirol: Yororó hí hú!

Aquest va ser l´equip humà: un mocós, dos raperus de primera (sempre amb una inclinació de 20°) i una pantocratora. Ens vem proposar d´anar a un glaciar a esquiar. Eren unes 4 h de viatge però per sort ens va acompanyar la Marta. Una dona guia. Narcolèptica també. I molts cops incoherent. Però si no fós per ella haguessim tardat unes 10h. El cas és que vem arribar al poble i la Marta ens deia que ja haviem arribat al hotel i era mentida! O deia: en 100 metros guire a la derecha. 100 m després...girem el cap a la dreta...una vaca mastegant en un camp...Marta, eso no es un camino. Marta? Marta! Te has sobao! marta...marta...va...vuelvelo a intentar. I res...estava cansada. Vem estar donant voltes pel poble dues hores i res. La Maria (pantocratora) que sap alemany (per sort sino...uuuuuu...i pensar que al principi ens volem anar el Inaki (el que esta a la meva esquerra) i yo sols...buf! ens haguesim quedat a dormir al cotxe segur.jajaj!) va anar picant a les cases i preguntant i al final vem arrivar-hi. Ueeeeeeeeeeeeeee! Yiiiiiija!!!


Al telehuevo ens aburriem una micota, pilota. Per arribar al glaciar et montaves en una especie de cremallera que pujava uns 1000m en 4 km per un tunel. I de cop estaves rodejat de neu...molt bestia.


No podia faltar el freestyle implacable. És bàsic anar amb pantalons inflables. Així flotes més. (...) De que está feta la neu? Doncs ja está. No ho dic jo, ho diu l´institut Pasteur en la seva última investigació a la franja occidental de Liechenstein.
No podía faltar tampoc un "Zas en toda la boca" daquests que et crema la cara i set conjelen les patillas. Per flipat! (per què tot lo escrit adal em surt subrratllat? deu ser més important. jajajaj! m´enrrecordo d´un amic del cole, l´Oscar, que subrratllava tot! pàgines senseres! fins i tot resaltava moltíssim més el que deixava sense subrratllar. jajajaj!)


I la sessió d´estiraments tampoc podia faltar. Observeu amb atenció la cama del segón. Realment impresionant. Quina sensació d´estabilitat. (això torna a ser important)


I després ens vem apropar a les catarates de Krimml. Les més grans d´europa. A l´Inaki li feia una il.lusió terrible fer veure que s´estava dutxant. No li trencarem la bumbolla...jo no. Doncs on está ell et quedaves xop en un moment. Entre ell i la cascada hi han com 10 metres de llaquet.


I no podia anar-me´n sense ficar la cara a laigua gelada, treurela cridant i tornar a pensar: pro tu ets burru? que fa mal! però després s´está tant be...(això no és important)

Are m´he fixat que no surt el subratllat quan ho publico. O sigui que no haureu entés res...moooooooooolt be. En fi. ehp!


martes, 12 de mayo de 2009

Choca! (Dito)

Pocas veces no me vienes a la cabeza cuando alguien me ofrece la mano para chocar (o yo mismo). La pena es que nadie chilla un  "buena chicoooooos!" o dice un "buena chicos" (mas tranquilo, haciendo que sí con la cabeza). Te veo poco pero eso siempre sigue ahí. Y se hecha en falta. Cuando estas feliz me rio y si estás ufuscado aún más. Jajaj! Y la pregunta básica: Sabes algo del Jaco? o, has quedado con tu mejor amigo? A ver si te organizas i vienes  a disfrutar de Wien. Estoy hasta el 26 de junio así que haz un "salimooos!" cuanto antes. Sinó...chapets!

viernes, 8 de mayo de 2009

Más fotos y menos hablar!

Això és el que damana el públic. A part de reclamar "el pan que habla" que han vist en un cartell a la ciutat. Però...uops! no tinc les fotos aquí. En tenia unes quantes al ordenador de la feina pero l´altre dia va fer "puf". Bueno, més que puf va fer una "conjelata minuta". És un "modus operandghi" que es basa en una sentada de pixels. De cop, quan decideixen els pixels, fan un "hops" i d´alla no els mou ni Déu. Ni els del mouse. El més inquietant és que no va sortir ningún comité representant dient que "chapets", nono, no es van esforsar per ordenarse i donarme algún tipus d´informació. (01110011010110101, ni això). I el cas és que vaig pensar...reinicia (lògica aplastant). Els hi dic adeu, per tantes hores junts. Es que encara que shagin plantat, jo valoro tota la feina que han fet per mi, sóc un bon patró. I quan es torna a encendre...Els tius s´havien organitzat per tornar a representar el fons descriptori i el puntero girant (com dient que están pensant, però no és veritat, crec. no hia tant que pensar). Cal dir que la "conjelata minuta" va sorgir per diverses causes amb les quals jo hi puc estar relacionat. Un matí dAbril, quan la senyora Edinglingden pasejava aprop de les vies dAlßser strasse construides per un enginyer rumà, que no romà, jo vaig conectarme a Internet. Cansat de la música que tenia al moment vaig disposarme a buscar-ne de nova. De sobte!! (em va fer susto) em vaig topar amb una web que es diu: bsidesrus.blogspot.com. Es tracta d´una web amb CDs estranys dels grups que m´agraden. I som-hi (a provarla). Download, download, download, download, download, download, download, download, download, download, download, download, download,download. Però llavors necesitva el software per traslladar la música al mp3. Download. Install virus...Aceptar o Cancelar...Aceptar! Formatear discoduro...Aceptar!. jajajja. nono! Però ho vaig instalar i ok. Tinc la corazonada d que te algo a veure perquè quan va fer la "conjelata minuta" l´acavaba d´obrir. Bueno, vaig demanar els CDs per restaurar el sistema i el sistema deia que estava tot "de merlins". Però no. Llavors em vaig girar cap als meus companys de faina i vaig dir: Això no funciona... És molt estrany... I ara estic en un ordenador nou, on, de moment, els pixels m´obeeixen.

viernes, 24 de abril de 2009

Praha

Em va encantar. Era la meva segona opció a la llista de ciutats on realitzar la beca. Potser mhagués agradat més ferla allà perque mho vaig passar molt molt be i la ciutat es molt bonica. Amb carrerons estrets empedrats. La part historica es enorme i tot és empedrat. El que em tira enrrera és això, que les voreres no són finetes com aquí (que de tant en tant torno desde la feina en el meu miniskate per un camí nou que minvento i mho paso mooooooolt be. O tornar de nit perquè no hi ha ningú al carrer a partir de les 9. És perfecte i gustós.). La placa de la primera foto es la més important. Allà hi ha un rellotge que a les hores en punt sobren unes finestretes i, amb un mecanisme que va a trompicones, surten els apostols a dir hola, que tal penya! i diuen que a vegades Sant Timoteo (sisi, es apòstol, a grècia era el déu Timo. no se que va passar exactament però el van fer fora de l´Olimp i es va buscar una feieta per anar tirant dapòstol) es porta una taula de mescles i es marca algo. jajaj! A part Praha te un panorama alternatiu bastant bèstia pel que he vist i m´han explicat. La primera nit vem fer el guiri i vem acabar a una discoteca plena ditalians i del estil ibiza (i clar jo no portava pantalons blancs). Penós. I més penós si just el dia que hi vas, San Timoteo no punxa.pffff... La segona nit, un italià que coneixem dallà, ens va portar a un lloc increible. Era un bar super autèntic (absenteria) que tenia dos pisos cap abaix. Era com un laberint amb totes les parets ilustrades. Al primer posaven house i lambient era més puestins però al segón...era increible! Era un autèntic zulo-laberint amb la totxana vista on posaven Drum&Bass alternat amb Reagge. Encara no he trobat un lloc tant autèntic aquí Wien.
La última foto es una chapa que diuen que si toques el gós et dona bona sort. Mimagino lo brillant que estaria tota la ciutat si tocar ferro donés bona sort. No us imagineu com brillava en viu. Jo no la vaig tocar. Estic fart de les supersticions que tenen els italians i em fan fer. jajaj! No pots fer res! o a la mínima has de fer un ritual per salvarte. Que no home, que no! que no cola! Donam un mirall que ja vuràs que li faig! jajajja

El Origen (Edu de Paz)

No era aquesta la foto que et volia penjar però es que no he pogut aguantarme. Me la van fer a Praha i inmediatament després ho vaig veure clar. Quiero un pantocrator con mi cara! I això no ho entèn qualsevol, tu si. La gent em mira amb cara de...tuuu...i es que mai els hi puc fer entendre que ho vull i punto (doncs no, volen raons. Amb lo increible que seria construir una cupula i dibuixarte un pantocrator). També vull una piràmide i que no le digas a Gwanda que he entrado en el lavabo, però aixo ja ho sabies. jaj! Mhe documentat i he detectat errors en la meva benedicció: es beneeix amb la dreta i amb un gest molt més relaxat. La cara crec que està bastant ben aconseguida. Vaig pujar les parpelles d´abaix i crec que dona un toc bastant jesuístic. Però potser no he destar tant serio. He de aconseguir una cara neutre-pura. Ahir vem estar practicant amb uns vascos però sento dins meu que sóc lescollit. Mestic imaginant a tu fentho i em parteixo perquè se que derivaria al benedictus Campari. Mestic rient de veritat.jajajja! Segur que la broma sallargaria. jajajja. Et trobo a faltar a tu i al teu tu mes bestia i amb ganes de pasarsho be. Una noia vasca em va dir una frase: La rutina es la misma, lo único que puede canviar es como la ves.

un abrac molt fort

Performace (Praha)

Estem a una placa (que pesao aquet teclat amb les ces trencades!) i de cop comencen a sonar tambors. De tres llocs diferents apareixen tres grups de joves vestits de negre i caminat amb convulsions inestètiques, com de zombies. Quan es reuneixen els tres grups es cauen al terra. Després duna estona, comencen a aixecarse formant un bloc humà molt compacte. Aquest Bloc comenca a caminar amb pasos molt petits i, seguint el ritme, de tant en tant aixequen les mans amunt o als costats amb cares de desesperació. Era una protesta per les víctimes a Israel.

T´he trobat en mi! (Aude)

Per fi!! no és ningún conte (o potser després shi converteix). Vaig veure aquestes ulleres amb gorru i no vaig poder evitar dir: eh! feu-me una foto! Quina felicitat! M´agrada rodejarme de gent bona, empaparme de somrriures i adonarme que després jo els hi puc passar a un altre! (i a vegades els puc sumar!) És la pluja dels somrriures! Mai tels quedis dins teus perquè es moren. No son dèbils, són sensibles i si els manipules es fonen. Tenen un gust com de sucre de chuche. El primer cop que s´en va veure un va ser es una caverna. Era una nit trista i grisa on només un colom poruc tenia els ulls oberts. Aquest colom tenia por de tancar els ulls i somiar que no tenia por, i despres despertar i adonarse que la por no havia desaparegut. Però aquella nit estava molt cansat perquè havia volat molt per dins de la caverna, ordenant i jugant amb totes i cada una de les pells de serp que col.leccionava (li feien molta por les serps també. I li provocaba una sensació de valentia quedarse les pells i jugar amb elles.). Li van comensar a pesar els ulls i es va intentar resistir però de cop va despertarse volant en un cel d´un sol carril. Podia veure (encerclat amb boli vermell) on havia d´anar. I quan hi arrivaba, apareixa un altre check-point en la mateixa linea recta. Es va passar així una eternitat...En cada check-point tenia una petita satisfacció però sempre era la mateixa (200 gr de satisfacció i 150 metres de energia, cal dir que entre check point i check point hi havien 150 m, sino no te sentit tota la historia). De tant en tant veia orenetes que giraven i giraven, de cop baixaven enpicat, de cop pujaven i quan es cansaven paraven en un arbre de tronc blau i fulles turqueses (que tenen un gust aspre que només els hi agrada a uns cucs que avans de ser cucs son papallones). De cop, com que estava mirant a les orenetes, va despistarse i no va passar per dins del cercle vermell. No tenia energia. Va comensar a caure i a caure. Les orenetes, que es riuen de tot, van anar a volar i riure en picat acompanyant en la caiguda al colom. El colom va treure energies de un pot que li havia regalat un cuc que un dia es volia menjar però el cuc li va plantar cara i li va dir que això no sels hi fa als cucs que saben tocar l´oboé. Amb aquesta energia va aconseguir obrir un ull. I va veure mil somrriures al seu voltant. Un d´ells se li va ficar per lull (no fa mal, al principi plores una mica però es per questions químiques em sembla) i va arribar fins el bec. El colom seguia caient i caient però ara somrrient. Va obrir les ales (no sap com) i va planejar fins a aturarse sobre d´una pedra amb molsa molt toveta. Sol. Però somrrient. I la claror es va comensar a convertir en foscor...era dins la caverna. Va sentir un soroll. Es va tornar a reconeixer a ell mateix (per poruc). I de la máxima foscor de la caverna va sortir una oreneta que shavia perdut. El colom no va poder evitar somrriure encara que la oreneta estigués trista. Aquesta estranya situació que sembla cruel va resultar una empenta pel colom per ajudar a la oreneta. Li va ensenyar la sortida i la oreneta va sortir rapíssim cap a fora sense donar les gracies ni res. Però la oreneta estava molt molt agraida. El que passava es que li feia molta vergonya que l´hagués vist el colom amb por. El colom ho va anar intuint perquè la oreneta li feia regalets així com qui no vol la cosa (com si fós casualitat). El colom es va adonar que tothom pot tenir por i que no shavia de sentir sol al tenirla encara que lhagués dafrontar sol. (Però tampoc se li va treure la por al saber que tothom en tenia. Però sho va prendre amb més calma)

:)

Quiero un Pantocrator con mi cara! (així va la cosa)

Tinc mil fotos per pujar i mil historietes per explicar i no puc parar de crearne de noves. Es difícil tenir el blog al dia. Vaig anar a esquiar fa...com 2 setmanes a Semmering amb 3 vascos 1 dia (mhan de passar uns videos brutals) després vaig estar a Praha (Rep. Checa) el cap de setmana passat amb els italians, i aquest cap de setmana he llogat un cotxe amb uns altres vascos per anar a esquiar a un glaciar que està a 400 km daquí (avui estan a -9 graus als 3.100, que es on son les pistes). A lo bèstia.
Durant la setmana a la feina ja mhan donat projectes mes creatius (logos) i hi ha molt bon ambient (encara que no menteri de res). Tenim futbolín, pinball (molaria tenir paintball,jajaj!), i la We però jo encara no hi he jugat (pk sempre estan els jefes, jaj, i fa cosa dir...se puede? pero algun dia em viciare, sisis, segur). Laltre dia el meu company va proposar mirar una peli al jefe (39,9 es diu la peli). El jefe va ordenar que anessim a comprar caviar, salmó, patates (xips, jaj! xino,xinxeta, xerinol.la, aixoplug, xispa, guspira? ... Avui he arribat a la feina a les 11 pk ahir el jefe em va dir k si algun dia arrivaba a les 10, 10 i mitja, no passava res. Jo li vaig contestar: No em diguis això pk llavors arribaré a les 11, 11 i mitja i em va dir que li era igual.uops! I com ahir teniem una despedida duns de santader...aquest matí imposible llevarse dora. Amb tot això vull dir que no feu molt cas a les tonteries que dic. (Que, per cert, aquí a la feina tinc una maquina de fer pegatines i en vaig fer unes 200 ahir per la festa. Eren pegatines amb paraules sueltes: flipao, pesadilla, tostonako, voy ciego, diosa, el p* amo, desfasado, reservado...la questió era enganxar a una altre persona el que penses della. Quin riure. Va acabar tota la discoteca amb pegatines. Era brutal poderli posar una pegatina de "tostonako" al típic pesat que set enganxa. Però tot amb un somrriure gegant. Jo em vaig fer una pegatina única al món que deia: Quiero un pantocrator con mi cara! No podia ser menys) Toooma parentesis dins de parentesisako!), ron, vodka, cocacola... I ens vem posar a mirar la peli en alemany a la sala de reunions menjant i bebent. No em vaig enterar de res. nono. Hi havia moments que tots reien i jo no pillava res. I daltres que ningú reia i yo em partia...(...). Però es que només em podia riure de les coses mes bàsiques: que un es rellisca...deuen pensar que sóc super bàsic pero es que és impossible. Ahir vem fer un dinar de despedida dun de la feina i també: tots fent conyes en alemany i yo sense enterarme de res (de tant en tant si k em parlen en angles o jo pregunto. no es tant trist. es graciós perque mimagino desde fora i fa molta gracia veure que un tiu no sentera de res mentres els altres es parteixen. igualment em contagien somrriures.).

(tinc tots els parentesis tancats Mosèn Cintu? :)

martes, 21 de abril de 2009

Concert Joey Cape



Zuplás. Tot va comencar perquè em vaig enterar que dos dies avans d´arribar aquí Wien, van tocar Streetlight manifesto en un lloc anomenat Arena Wien (i quatre dies despres tocaven a Barcelona, ah lo peor ah). I em vaig enfadar molt. Els hi vaig escriure una carta dient que tenia secuestrat un dels seus trombons pero no va colar (suposo que no va ser la millor idea). Així que em vaig dirigir directament a l´estat d´Austria (sisi, en persona). I molt correctament i vestits així monocromàtics (com la foto que vaig fer pel la Itziar) em van donar la web i em van explicar que era un antic matadero okupat. I que a base d´anar organitzant coses, l´han legalitzat. Buenu, això, i a la web vaig veure que venia en Joey (excantant de Lagwago). Així que vaig treurem algunes cancons, les hi vaig tocar a les noies i vaig arreplegar a una catalana i a una italiana perquè macompanyessin. I al anar al lloc aquest ens vem trobar a gent molt extranya. La reina: aquesta dona que shavia pintat un girasol a cada nalga. Increible. Gent vestida totalment daurada o amb estampats super besties de flors...i es que també es feia una festa dacomiat al hivern i benvinguda a la primavera. Em van entrar unes ganes de canviar la entrada per un moment...jajja. k va! va ser brutal. A primera fila, com sempre, i cantant anglès inventat. De tant en tant he de dir que em sabia alguna lletra suelta (jajajja! no paraula, lletra!). El més que ve, ve La vela Puerca. Si algú vol venir per les dates que em digui algo!

Homecoming (Martí)

No hi ha res que em recordí més a tú que això (uaaala! ho haveu vist? he ficat accent a recordi! Serà català antic que esta sortint de lo més profund de mi). La foto és en el tranvia anant cap a treballar. Em vaig posar Craig´s Brother i es imposible separar aquesta música de la teva antiga casa de cantoni un divendres a la nit. Arribar amb Pous, esperar a que trobis les claus a la motxila vermella, esperar a que trobis les claus a la motxila vermella (jajajj), entrar i olorar, trobarnos coses sense rentar (del cop anterior), mirar si hi han cokes (no se que esperem perque ens les vem acabar totes lúltim cop, però...i si hi han més...sisi...acabes obrint una tònica que al segon glop ya tenrrecordes que no tagrada), obrir unes olives, anar al lavabo de fora (amb la seva olor caracteristica), tu tencens un cigarro i encens la música (o Inspection 12 o Craig´s Brother, si la posa el George, flaix FM o coses daquestes, jaj!). És la meva casa. És la de tots. Ja ho vas dir en el seu dia.

"Com a casa d´altri, enlloc"
Martí Llobet Cortina


Segueixo enamorat de tu!

Macabo denrrecordar ara mateix! Avui he somiat amb la Una! Molts cops mimagino lo boja que es tornarà quan em veji (i jo...). Doncs el que he somiat (realment es un malson) és que arribava a casa amb totes les maletes i tot i menjant un bocata. Entro i la Una es posa contenta pero al cap de res, al olorar el que estic menjant, es senta i només mira el meu bocata. mmmm...trist. I jo...k has fet eh tu?...ei Una...eo... i res...bocataaaaaaa... No vull comprovar si pasaria això. Així que alimenteula be! Però que es pugui moure quan arribi! La trobo molt a faltar. Ningú em persegueix (mig plorant mig grunyint) quan vaig a buscar algo a lhabitació, ni em mosega la part dabaix dels pantalons quan torno...ja els hi he dit als companys de pis si ho poden fer...pero no es el mateix...Vaig pel Präter (nose si va amb laccent aquet (que es diu um laud) però queda de merlins, més cool) que és un parc enooooorme (potser tardes 2 hores en creuartel) i tots els gossos van sueltos i son mooool felisos. I mimagino a la Una felis. També tiro pals al riu i els companys mel van a buscar...pero no es el mateix...la Una mai tel torna...I em quedo plorant mirant un penjoll amb forma de cor amb una foto de nosaltres dos en un fotomatón...(de quan vem anar a perpinyà a pasejar...). aish...